al matí que va seguir a la nit

gràcies pel cafè del matí
la teva consistent presència
invalorable pas del vent
passant descalç per la cuina.
sobre la sendera imprescindible del inutil
està aquesta peça que sempre em poso
disfressa del que és obvi, raó del perdut
a la teva esquena percebo una distància forçada
una ansietat manifesta amb andacaminos
quan les hores s'hagin anat i la distància s'ensorri
la ciegafrenta desesperada, no arribarà aquest sabor ni aquesta espera.